dilluns, d’octubre 24, 2005

La naturalesa en l'art contemporani

Cliqueu sobre la imatge per engrandir-la

Centre de Cultura Contemporània de Barcelona

27 i 28 de febrer, 2004

Direcció:

Pere Salabert - Herman Parret - Dominique Chateau

El Col·loqui internacional Estètiques de la naturalesa / Esthétiques de la nature, fruit de la col·laboració entre la Universitat Paris I, Panthéon-Sorbonne, i la Universitat de Barcelona, s'obre en dues grans vies cada una de les quals es resol en una trobada particular. En el primer col·loqui, Figures de la nature dans l'art ( Figures de la naturalesa en l'art ), la qüestió més general ha donat pas a aquesta segona, La naturalesa en l'art contemporani ( La nature dans l'art contemporain ), tot buscant una concreció més gran malgrat la indefugible amplitud temàtica. En qualsevol cas, el títol ja diu ben clar que lluny de tractar-se d'una repetició, aquest col·loqui continua l'anterior tot ampliant-lo amb nous continguts i diferents conferenciants. Mentre el primer col·loqui tenia lloc a la Universitat de París 1 els dies 21 i 22 de novembre de 2003, aquest segon es desarrollarà els dies 27 i 28 de febrer de 2004 al Centre de Cultura Contemporània de Barcelona (CCCB). Nogensmenys, la preocupació que ha motivat un o altre apunta a la multiplicitat de conceptes que s'amaguen rera la « naturalesa » mirant d'entreveure de quina manera en cada moment històric l'art se n'ha fet ressò i ha contribuït a diversificar-ne el nombre.

Esthétiques de la nature / Estètiques de la naturalesa involucra doncs en el seu si tant la història de l'art com la reflexió estètica. Podríem opinar que l'art actual s'ha desentès definitivament de la naturalesa i s'ha abocat a la realització de simulacions en tan gran escala que saturen el camp cultural fins a l'horitzó. Diríem, en aquesta línia, que una modernitat « post », ha liquidat la idea de l'artista original, « creador », que espontàniament projectava la pròpia naturalesa en cada una de les seves produccions. Així, si una cultura cada cop més inflada havia començat per arraconar la idea de naturalesa, el final de la seva acció hauria consistit a ofegar-la.

Com entenem, aleshores, la més moderna « recuperació » del paisatge, tant en l’activitat artística – del Land Art a la pintura, la fotografia o el cinema que el recreen lliurement – com en el pensament estètic que l'interroga de nou ? Què direm per explicar les experiències artístiques que a partir del Body Art s'encaminen no ja a reprendre el cos humà que la representació artística havia fet imprescindible com a pura forma, sinó a imposar-lo fins i tot enllà de tota formalització, com una entitat exclusivament física, una matèria biològica abocada a la degradació i a la mort ? Que potser no veiem en tot això algunes de les respostes més agosarades a una pregunta actual adreçada a la naturalesa ? Però no ja a una naturalesa callada i en calma, a un escenari de formes possibles d'explicar i obertes a la contemplació. No; en una part molt significativa de l'art contemporani la bellesa tradicional del paisatge ben endreçat o la figura humana purificada i atemporal deixa pas a una concepció radicalment contrària d'allò que constitueix la meitat dels seus fonaments històrics, l'altra meitat dels quals prové del mateix artista: em refereixo a una naturalesa dinàmica, a un espectacle a penes comprensible i sovint pavorós de forces enfrontades, de formes violentades pel pas del temps.

No es tracta de donar les coses per enteses. La qüestió, més directament formulada, hauria pogut ser: Hi ha alguna naturalesa avui en l'art ? La història de l'art o l'antropologia, l'estètica filosòfica, la semiòtica o la psicologia, les anomenades « ciències humanes » en general, tenen la paraula a l'hora de buscar-ne la resposta.



Cliqueu sobre les imatges per engrandir-les

0 comentaris:

Publica un comentari a l'entrada

Links to this post:

Crear un enllaç

<< Home

Free Hit Counters
Hit Counters